La història de les Alpujarras té el seu moment culminant en l'època de la dominació musulmana i, sobretot, al segle XVI, quan es produeix la revolta del poble morisc davant les tropes cristianes de Felip II. Els altres apartats no són vitals per al coneixement actual de la regió, però es destacaran alguns aspectes des de la Prehistòria fins a l'actualitat.


Prehistòria. Les restes humanes més antigues trobades a Las Alpujarras pertanyen al període Mesolític. Sobre el quart mil · lenni abans de Crist comença el Neolític en aquesta regió; es van trobar enterraments d'aquesta època en la Cova dels Ratpenats, prop d'Albuñol, a uns 10 km de la costa granadina.
 

Cap al 2.700 a.de C (b.c.). apareix un nou focus cultural, basat en la riquesa de la mineria, en els límits orientals de Las Alpujarras; l'assentament més important es diu Els Milers, a la Serra de Gádor.

Als segles posteriors sorgeix un nou focus cultural, aquest cop a l'Oest de Las Alpujarras. És l'anomenada cultura Megalftica, centrada a Antequera i Huelva, que s'estendrà per tot Europa. Durant aquest tercer mil · lenni abans de Crist, La Alpujarra, tancada entre infranquejables muntanyes, portarà una evolució més lenta.
 

L'Edat de Bronze a Espanya també comença prop de l'Alpujarra; a Al ria es desenvolupa la cultura de l'Argar, que s'estendrà per gran part d'Europa entre el 1700 i el 1400 a. de C. També en aquest mil · lenni, a l'Andalusia occidental, es desenvolupa el poderós i ric estat de Tartessos, de la història hi ha encara importants llacunes.

 

En el primer mil · lenni abans de Crist comença la colonització per part de puebIos orientals: grecs, fenicis, cartaginesos i, pel nord, celtes. Aquest període culmina amb la colonització romana. Cap d'aquests pobles va deixar una important empremta a La Alpujarra, tan sols la colonització romana a la costa, com a Almuñécar, on queden importants restes d'un aqüeducte i el columbari.

Amb l'arribada dels àrabs, al 711, es comencen a conèixer dades històriques sobre la regió. Queden relats sobre els alpujarreños que els mostren com a independents guerrers i proclius al bandidatge. Al segle X, es va produir una insurrecció al sud andalús contra la creació del califat de Còrdova, encapçalada per Omar ben Hafsún. El poble de Las Alpujarras va prendre el bàndol de la independència, de manera que el mateix Abd-el-Rah man III va haver de creuar Sierra Nevada, arribar a Ugíjar i, després de diversos dies d'as va donar, va prendre el castell de Juviles, prop de Cádiar. Veure més en: www.juviles.net
 

En l'època dels reis de taifes, a partir del segle XI, es produeix l'auge de la taifa d'Almeria, a causa de la indústria sedera; Les Alpujarras es converteixen en un centre productor de seda. Aquesta època dóna lloc a dos importants escriptors alpujarreños: Ibn Charaf i Ibn Omar. Al segle XIII l'àmbit musulmà queda reduït al regne nazarí de Granada. Els administradors granadins divideixen La Alpujarra a tahas (grans municipis) i es construeixen castells en cada terme municipal. Fins fa ben poc el cultiu de les moreres i els cucs de seda han tingut molta importància en les Alpujarras.

 

A partir de 1487 comença el setge cristià al Regne de Granada (aproximadament les províncies de Granada, Màlaga i Almeria), la qual cosa empitjora amb els problemes dinàstics entre Muley Hacén, El Zagal i Boabdil. Entre 1487 i 1488 cauen les parts occidental i oriental del regne. Aquesta última part, que estava en mans del Zagal, va ser canviada per un feu perpetu a Las Alpujarras per al contrincant de Muley Hacén i Boabdil, però al poc temps va ser expulsat a l'Àfrica, on va ser empresonat.


El 2 de gener de 1492, Granada es rendeix i Boabdil signa les capitulacions. També se li va concedir un feu a Las Alpujarras, amb residència a la vora del Andarax (prop de Ugíjar), però, el mateix que al seu oncle, l'obliguen a marxar a Àfrica; això passa a l'octubre de 1493, establint-se en Fes. En els preparatius mor la seva dona Moraima, soterrada, segons es creu, al castell de la Vall de Lecrín.

 

Per les Capitulacions de 1492, els Reis Catòlics concedien a la població musulmana el respecte de les seves creences, usos i costums, així com de les seves propietats, però els repartiments de terres a l'aristocràcia castellana i la política intransigent del Cardenal Cisneros van provocar revoltes, sent la més greu l'ocorreguda en 1500 a Las Alpujarras; aquest primer aixecament va ser sufocat amb dificultat. Amb el regnat de Carles V, les relacions se suavitzen, però en arribar al tron Felip II es renova la intransigència, que culmina amb la pragmàtica de 1567, per la qual es prohibeix l'ús de la llengua àrab i l'expressió d'usos i creences morisques.
 

A finals de 1568, els caps moriscos acorden un aixecament general, però el fracàs de la revolta a la capital granadina farà que el conflicte se centri, durant més de dos anys, a Las Alpujarras, controlant els rebels diversos ports per on van rebre ajuda del nord d'Àfrica. A la Vall de Lecrín, el 27 de desembre de 1568, és proclamat rei Aben Humeya. La solemne coronació es durà a terme dies després a Cádiar, en un oliverar. Aben Humeya, també conegut com Aben Omeya, procedia d'una antiga família musulmana emparentada amb els Omeya. La seva família s'havia convertit al cristianisme, de manera que tenia el nom de Fernando de Còrdova i Válor; en iniciar el conflicte és quan canvia el seu nom.

Encara en desembre de 1568 dels moriscos es fan forts a la Vall de Lecrín, fent retrocedir a les tropes cristianes manades pel marquès de Mondéjar, fins que el 10 de gener aquestes passen el Pont de Tablate i entren a Las Alpujarras. Mentrestant, Aben Farag, lloctinent de Aben Humeya, havia fet incursions a Lanjarón i en altres localitats de l'Alpujarra occidental, com a Órgiva. Les tropes cristianes, entre el 10 i el 18 de gener, van ser doblegant les tahas de Poqueira, Pitres, Juviles i Ugíjar.

Aben Humeya, que prefereix la guerrilla, marxa de nou a occident reprenent la Vall de Lecrín i el Pont de Tablate, per la qual cosa deixa incomunicades les tropes cristianes. En aquests moments entra en combat per la part oriental, com a reforç, el marquès dels Vélez. El de Mondéjar passa de nou a la part occidental però els moriscos el entretenen al Penyal dels Guájares (camí de Salobreña), de manera que els moriscos penetren de nou a La Alpujarra.

Aben Humeya, que s'amaga a la zona de Bérchules, Válor i Mecina Bombarón, és agafat en emboscada en aquesta última localitat, lloc de residència de Aben Aboo, primer i després successor del cap morisc.

En els primers mesos de 1569 s'estaven produint atrocitats per ambdós bàndols, com els 800 morts de Válor. A l'abril, pren el comandament cristià D. Joan d'Àustria, germanastre de Felip II. Al maig, la insurrecció s'obre i arriba a l'Axarquia, Serra de Bentomiz, Baza i l'orient d'Almeria, encara que al juny seran derrotats els últims moriscos malaguenys (Frigiliana). Entre juny i juliol, les tropes cristianes aconsegueixen victòries a La Alpujarra oriental (Berja, Ugíjar, però a l'agost, els moriscos tornen a prendre Padul i altres pobles de la Vall de Lecrín. El marquès de Mondéjar és allunyat per D. Joan d'Àustria.

A l'octubre de 1569, es produeix una conspiració contra Aben Humeya a Cádiar. Es van barrejar diversos motius: l'ambició d'Aben Aboo, l'enfrontament de Aben Humeya amb les tropes turques, l'odi de la família de la seva dona (per haver matat el rei morisc a diversos dels seus membres) i fins i tot el mòbil de la gelosia. Aben Humeya descansava en Laujar d'Andarax (a l'est d'Ugijar). Va ser assassinat pel seu cosí, qui li va succeir. Va ser enterrat allà, però D. Joan d'Àustria, en acabar el conflicte, va traslladar les seves restes a Guadix. El segon rei morisc comença bé el seu regnat en vèncer als cristians en Órgiva però, en entrar en combat el germà de Felip II, ha de retirar-se a les altures de la serra. En aquests moments, els moriscos de Granada i La Vega ja havien estat expulsats a altres províncies. A l'octubre de 1570, tan sols comptava el cap morisc amb 300 homes. Al final és també assassinat i portat a la capital granadina.

Després de ser sufocada la rebel · lió es procedeix a l'expulsió dels moriscos supervivents, que han estat calculats en uns 80.000; el destí va ser Andalusia occidental, la Manxa i Castella. Uns pocs milers van poder romandre fins a l'expulsió general del país, el 1610, sota el regnat de Felip III. Gran part del territori de Granada va ser devastat. Hi va haver una repoblació de camperols de Galícia, Lleó, Astúries i Castella; en total 12.542 famílies que van repoblar 270 llocs, perdent-se per sempre uns 130 llocs. A partir d'aquestes dates es va produint un retrocés general de la comarca i un fort oblit històric; tan sols es pot ressenyar la seva participació durant te la Guerra Civil espanyola.
 

Després de l'aixecament del 18 de juliol de 1936, la costa granadina, malaguenya i Almeria va quedar sota el comandament del govern de la República, així com la part oriental i central de la Alpujarra. Els revoltats, que tenien la capital granadina en el seu poder, no es van aventurar més enllà de Lanjarón. Orgiva va ser evacuada i va quedar entre dues línies pràcticament fins al final de la guerra. Les famílies riques fugien a la capital ia l'interior de la comarca es produïen atrocitats per ambdós bàndols, més per picabaralles personals que per veritables motius polítics.


Per aprofundir en aquesta història veure

HISTÒRIA DE LA REBELION I CÀSTIG DELS MORISCOS DEL REGNE DE GRANADA